dimarts, 26 de novembre de 2013



CRÒNICA DEL CAT @ PEDRAFORCA


Iniciem la temporada del CAT 2013 - 2014 amb novetats tristes, però de la millor manera possible. Per una banda, l’anada del Carles cap a Àfrica; i, per una altra, la Perdiu Blanca emprenia el vol cap als EUA. En aquesta situació, era moment per a que el Llop Cuaespesa i el Cercavores Grimpador agafessin el control del CAT i es posessin a organitzar el curs entrant. 


Un cop feta la primera distribució de caps de setmana, el Patito Leni i l’Adrià Dachs van ser els responsables de la primera sortida a un dels cims més mítics de Catalunya. El cim més peculiar del territori català, que naix dels peus de dos petites i maques poblacions, Gòsol i Saldes, a prop de Berga (ciutat amb la distinció de “festes declarades d'interès turístic o patrimoni de la humanitat”, gràcies a La Patum: goo.gl/yU5IIF).
Els més experts analitzen les botes mentre l'Alba es corda les seves.

Després de llevar-nos a quarts de 7 i emprendre el camí cap a la C-16/E-9 direcció Manresa/Berga, arribem al súper poblat pàrking als peus del Pedraforca. El cotxe de la gent jove estem en l’obligació de reconèixer que va arribar 35 minuts tard al punt de trobada, fet que va donar avantatge al grup dels dinos per a que poguessin acabar de lligar-se les bombones d’oxigen i perfilessin el testament. 

Panoràmica des del pàrquing superior.

A les 9:58am (no és broma, tinc una app de l'exèrcit americà que ho corrobora) el CAT feia via cap a la primera excursió de la nova temporada.

Els dinos tanquen grup. Foto en un revolt amb pendent molt pronunciada.


A les 10:03am vam arribar al Refugi Lluís Estasen (goo.gl/yU5IIF), on alguns dels integrants van decidir treure’s la primera capa de roba, ja que la calor començava a notar-se, sobretot en els punts sense ombra, tot i estar a la segona setmana de novembre. Els qui anàvem equipats amb material del Decathlon vam haver de seguir amb el que portàvem posat per tal de no perdre cap membre per congelació.

Refugi Lluís Estasen.

Després de caminar 30 minuts molt agradables entremig d’arbres, vam arribar ja als 2000 metres d’altitud on la flora començava a ser més escassa. De fet, a la llunyania distingíem clarament el pollegó (no sabem encara el perquè d’aquesta paraula...) superior. Després d’una última ascensió amb una pendent molt pronunciada ja érem al coll on, a part de trobar-nos més gent que un 24 de desembre a la Fira de Santa Llúcia, ens desviàvem per enllaçar amb la part final de la travessia, plena de roques gegants que per més freaks ens feia pensar constantment que érem Frodo o Légolas caminant pel Pas de Caradhras (goo.gl/0GSTpR). Des d’aquí comencem a canviar el xip i, en comptes de caminar, l’excursió passa a un constant pujar/escalar/grimpar que ens fa arribar lentament al cim. De tota la troupe de dominguerus, on ens incloem, que pujàvem cap al cim ens vèiem obligats a destacar un grup d’amics que s’havien envalentit a fer-lo vestits tal i com Abercrombie&Fitch els havien portat al món. Un d’ells anava amb sabates de vestir, com si anés a una discoteca. Cadascú és lliure d’anar com vulgui, però si més no als ulls de la gent que estem acostumats a un altre rotllo estètic quan parlem de muntanya va ser una estampa curiosa. Vam arribar al cim, com era d’esperar, el "grup avançat" format pels joves i els dinos en bona forma física. La resta, entre reanimació i reanimació cardíaca amb el desfibril·lador que portava el Bernat (donem les gràcies a Adhara i els cursos de DEA) van poder arribar al cim en un estat quasi vegetatiu, però estable. Sobretot, contents d’haver assolit un nou cim. Fem pública la felicitació al Joan Travé que després d’haver intentat aquest cim més vegades que Falete aprimar-se, ja pots dir que és teu!

Fotografia de grup al pollegó superior del Pedraforca.

Eren les 13h20 a dalt el cim (fins aleshores portàvem 3 hores i 20 minuts). Vam estar-hi “només” uns 30 minuts sense parar de fer-nos fotos de grup, individuals, en parelles i tots els ritus haguts i per haver de CJT. Érem tanta gent al cim que ens va costar distingir el vertader punt on se’l indicava. A tocar hi havia un dels pastors alemanys més macos que hom hagi pogut presenciar mai. Passats els 30 minuts, un cop ja iniciàvem el descens, l’expert guia de muntanya Llop Cuaespesa ens va animar a convertir la primera sortida del CAT en èpica, assolint el segon i darrer cim del dia, el Calderer. Potser va ser poc el temps que els menys experts vam invertir a pensar-ne, però el cert és que sense més temps que per acomiadar-nos, els 8 valents (més endavant sabríem que en realitat érem els 8 insensats, folls, esbojarrats i sense idea de saber on ens ficàvem) vam seguir l’ascensió d’uns 30 minuts, tant d’anada com de tornada, fins a retornar al camí que els nostres companys havien emprès muntanya avall. 

Paret de "cagalera" a prop del cim del Calderer.

Tot i que segurament cap dels poc-experimentats-en-muntanya ens imaginàvem que anava a ser una grimpada més important que totes les anteriors, l’experiència final va ser acollonant. Adrenalina pura. Aquí teniu un parell de fotografies de les dues parets més pronunciades, on hi vam dedicar part del nostre temps per evitar ensurts. Al cim del Calderer vam poder intercambiar quatre crits amb els qui van decidir fer via cap avall, quan ja encaraven la tartera.

Tartera del Pedraforca.


Com a final d’etapa, ben entrades les 15h del migdia, ens esperava una esplendorosa tartera digna de ser considerada de les més majestuoses del panorama prepirinenc. Tot i que podríem dir que estrenàvem una ruta alternativa de la tartera (es veu que un conjunt de “matxaques” es van dedicar a senyalitzar unes zetes paral·leles a la ja molt erosionada tartera), vam decidir baixar pel dret i practicar l’esquí fora pistes. Segons el rellotge comprat a les oficines de la NASA del Llop Cuaespesa, vam baixar a una velocitat d’uns 20 i pocs metres per minut. Res comparable als 100m/min que van assolir el Cercavores Grimpador i ell fa uns anys a una altra tartera, en una sortida del GR-CAT. La llàstima de tot plegat és que els organitzadors del Mundial de Natació – Barcelona 2013 ja havien marxat de la ciutat comtal, tot i que ens han fet arribar les seves puntuacions en l'improvisat campionat de salt de trampolí: En tercer lloc  hi trobem la Guineu Fredolica. Digne com ningú no parava de caure i aixecar-se amb una elegància espectacular. Pim-pam. Del terra al cel en pocs segons. Una crack. En segon lloc, medalla de plata, comptem amb la presència del pivot dels Lluïsos de Gràcia, el Girafa Pirenaica. Amb menys estil que la Guineu Fredolica, va tenir dos temptatives durant la primera part de la tartera que li van fer agafar confiança. I quan ja quasi la acabàvem no va poder aguantar més i va reunir-se amb la terra, la pachamama, la qual tot ho posseeix. Zasca! Alguns van patir en veure-li la cara, ja que el seu genoll va estar a punt de dir adéu tota la temporada. Tot va quedar en una petita rascada, "no preocuparse!". En darrer lloc, i com dirien a l’APM?: “I, per fi, en el número 1!” Qui menys que un dels protagonistes de la jornada per endur-se aquest premi abans de l’operació? Felicitats, Joan, ets el guanyador del I Concurs de Caigudes a la Tartera del Pedraforca. Quan la persona accidentada es planteja si la seva parella ha de conduir el cotxe de tornada per culpa la caiguda, vol dir que la caiguda ha estat molt bèstia...

Trams preciosos de l'excursió: paret a l'esquerre i barranc a la dreta.

Finalment, cap a quarts de cinc de la tarda i separats en dos grups, tots vam retrobar-nos al mateix refugi d’on vam sortir feia unes hores. Això sí, cada grup amb les seves noves amistats com a record. Diuen les males llengües que un ‘patito’ va aconseguir el facebook d’una noia molt maca... És cert? Ha donat els seus fruits? Compartir és viure?



Dinos.

La primera sortida del CAT va acabar prenent una cerveseta i un cacaolat ben calent a un bar molt autèntic del petit, però maco, poble de Saldes. 

Darrers raigs de llum acomiaden la visita del CAT al Pedraforca.

dilluns, 17 de desembre de 2012

Balandrau

La intenció inicial era pujar al cim del Balandrau (2.585 m) amb raquetes de neu, però ens oloràvem que no farien falta..., les nostres sospites es van complir quan vam baixar del cotxe.


Després de deixar el poble de Tregurà de Dalt i seguir una pista, arribem al Collet de la Gralla, on deixem el cotxe. Sobre les 10:30 h comencem a caminar. Fa molt bon dia!, l'excursió no s'intueix massa intensa, hi ha molt bon rotllu i el Pablo ha portat molts túppers!!


Entre boira i gebre fem cim. Malgrat alguns núvols, la vista és impressionant! El Taga, El Puigmal, la Vall del Freser, Torreneules, Coma de Vaca i Bastiments. Per celebrar el cim, el Pablo descobreix un túpper ple d'empanadilles casolanes (són boníssimes!!) acompanyades amb un caldo ben calent de la família Mimi-DePablo. Foto cim i comencem el descens pel mateix camí. De baixada, ens aturem a una congesta de neu per batejar a 2 membres del CAT. Els honrats van ser la Laia i el Bernat que d'ara endavant seran coneguts com a Guineu Fredolica i Girafa Pirenaica. Benvinguts!!



Entre pitos i flautes, en 4 hores tornem al punt d'inici, el concurs de carmanyoles és un èxit. El clar guanyador d'aquesta edició va ser en Pablo i les seves empanadilles.


Després de dinar vam anar a Setcases a fer el cafetó i a comprar mel i formatge, engrescats per les compres alguns de nosaltres vam acabar a Camprodon, en un outlet d'esquí, d'on vam sortir sense gran èxit.

Qui vam ser: Toixó de les Potes  Roses, Granoteta del Nas Roig, Mastí dels Pirineus, Llop CuaEspessa, Cercavores Grimpador, Guineu Fredolica, Somera d'Alba, Girafa Pirenaica, Cesca, Pablo, Eva, Mònica  Berta i Perdiu Blanca.

dilluns, 12 de novembre de 2012

BiciCATada pel Montnegre


Assistents: Llop Cuaespesa, Opil·lió Garrell, Cercavores Grimpador, Salamandra RastesCreuades, Perdiu Blanca, Esther, Jaume (amic1 de l’Esther), Ramon (amic2 de l’Esther) i Cristian (amic3 de l’Esther).

Nou “fanàtics” de la BTT ens reunim a les 9.30h a l’estació de Sant Celoni. Com que el Mastí dels Pirineus (l’organitzador) ha estat baixa d’última hora decidim improvisar una mica, pràcticament l’única coincidència amb la ruta prevista inicialment serà el punt de partida...


Sortim de Sant Celoni i seguim el GR 5, al cap d’una estona de pedalejar i sentin-ho molt l’Esther dona mitja volta, marxa la representació femenina. Els dubtes augmenten pel que fa a GR 5.Si o GR 5.No, apostem per ell i ens trobem amb unes fortes pendents on més d’un hem de baixar de la bici, després d’haver realitzat uns 500 metres de desnivell positiu, arribem a Sant Martí del Montnegre, el lloc és un mirador magnífic del Montseny. Ens trobem a un grup de profes de l’Escola Pia Balmes, entre ells 2 grans exmonitors de Turull: Anna Ibarz i Sergi Goday! El món és un mocador!

Després d’haver recuperat forces deixem el GR 5 i agafem el GR 92 fins al Coll de Can Benet (550 m), un cop a allà tornem a agafar forces i fem el ja famós concurs de carmanyoles del CAT, 2 únics concursants opten al gran premi, finalment els jutges acaben atorgant la victòria a la Salamandra pel seu quilo de llenties!


Creiem que Tordera (originàriament el final de la ruta) és massa senzill i tirem pel dret, per una pista que baixa per la vall dels Fuirosos fins a Breda passant pel Gorg Negre. Una vegada deixem les muntanyes del Montnegre, seguim l’AP-7 per una pista paral·lela fins a Sant Celoni. 37 quilòmetres de bici!



Feel the CAT!

Perdiu Blanca

dilluns, 17 de setembre de 2012

PIC D'ALBA (3.118 m)


Ahir la nova generació del CAT va fer el seu primer tresmil! Però anem a pams…

Amb els dos coordinadors perduts per Ses Illes, dos cotxes i set valents volien tancar el curs CATetu, per damunt dels tresmil metres.

Dissabte 15/9 el cotxe MATUTINO (VW Berlina 5*) va fer la compra per l’afamada expedició que es reuniria a al Pla de Besurta passades les 18h amb l’arribada del cotxe VESPERTINO. Estava plagat de famílies i muntanyencs amb que anaven o tornaven de l’Aneto. Però el CAT, per damunt de tot, som gourmets sel·lectes afamats de Pics exclusius I poc concorreguts.


Després de temptejar on plantaríem la tenda pels tres fredolics que no farien nit sous les étoiles, vam anar sota del porxo de la Besurta. Ens vam acomodar a les taules pícnic per fer un bon sopar. Entre nosaltres hi havia present dues personalitats importants pel CAT. Després d’un brindis en tetrabrics de vinatxo hacendado, vam recordar-nos de la Granoteta de nas roig. Malauradament, baixa d’última hora, víctima d’una abraçada pueril i letal que deixava l’expedició sense la mire i el seu apèndix Terranito. La segona personalitat que ens acompanyava en aquell sopar va ser el señor Mercadona que va farcir la taula de les millors viandes… La caravela portuguesa va aparèixer, de cop i volta, com a tema de conversa acompanyada del TOP 5 Poisonous Animals.


La Marmota ja havia anunciat que havia canviat. Tant és així, que a les cinc del matí el CAT ultimava els preparatius abans d’enfilar al Refugi de la Renclusa. Érem els primers en sortir del pàrquing ja que vèiem com ens seguien un exèrcit de frontals. Com era d’esperar, ens vam separar d’ells al pas de l’Ermita de la Virgen de las nieves. Aquella filera inacabable de cuques de llum (com diria el Cercavores Cucus Lumens) es dirigia al concorregudíssim Aneto. S’anava fent de dia mentre fèiem el segon esmorzar i donàvem la Benvinguda al senyor Llorenç.


Després d’aquesta parada el Toixó de potes roses lluitava per progressar en un caos de blocs que va ser el nostre purgatori abans d’enfilar l’aresta final del Pic d’Alba. L’Ós gros, afamat de muntanya, tenia pressa per arribar a la carena. Ens va conduir fins a ella a través d’una canal que hi desembocava en un perfecte díedre d’uns 10metres, aquest va posar a prova la temerositat i la vàlua de tan grans expedicionaris.


L’atac final van ser 30minuts en un anar i venir de fites que desconcertaven al millor dels campions en curses d’orientació. És llavors quan veiem el cim, amb un grup de cinc persones que havien pujat des de Banyos de Benasque, que gaudien de les fantàstiques vistes que ofereix el Pic d’Alba. A l’oest vam veure el Posets i la cresta del Perdiguero, que els valents de GR’12 de colònies a ruta. A l’Oest la Maladeta, l’Aneto i un nou conegut l’Aragüells presidint l’immens Ibón de Cregüeña.

Per arribar a l’última fita calia fer 15 passos vertiginosos per una afilada aresta. L’última en empassar saliva va ser el nostre Rossinyolet, abans de decidir que creuaria el darrer obstacle. Vam xerrar,  fer fotos i començar a baixar, proppassades les 12 del migdia, en un dia de sol clar i net. El descens va ser més senzill,  ja que vam encertar en seguir unes fites que conduïen per un altre lloc.




Vam fer una parada ràpida poc abans de tornar a veure el refugi en uns amplíssims meandres que recorrien l’amplada d’una pradera moooolt xula, allà vam discutir de les insolacions i les seves causes, sempre sota rigorosos arguments científics.


L’esdeveniment que mereix una menció especial és el bateig de la Somera d’alba. La nostríssima Maria Sánchez celebrava la 3a sortida amb nosaltres, de manera que va ser la protagonista mentre la ruixàvem davant mateix de la renclusa.


L’elecció a la carta després de 11h de caminar, va ser pa amb tomàquet i un assortit de formatges i fuet cortesia del ja esmentat magnat valencià. Després d’això, passàvem comptes abans de despedir-nos, encara que estiguem fora del país no oblidem d’on venim... Feel the CAT!

El Matutino va arrencar amb la fúria pròpia d’un automòbil de 200CV mentre el Vespertino baixava carregat fent trocotroco i sense pressa per la Vall de Benasc.

Trobareu més fotos al fbook de la Maria.

ENS RETROBEM A L’AGO DEL CAT.

Us esperem a la propera sortida,

Primerenca, Somera d’Alba, Toixó de les potes roses, Rossinyolet de les neus, Marmota kikiriki, Ós gros i Llop cuaspessa. Respectivament, Laura Saladrich, Maria Sánchez, Mimi, Raquel, Gràcia, Sigu i Roger.

dimarts, 4 de setembre de 2012

PICO ALBA (3.118 m)

Agendes en mà CATetuts, s’acosta la darrera sortida del curs. Tal i com vam quedar:

15 i 16 de setembre el CAT vol fer un TRESMIL!

Hem intentat establir uns criteris perquè, tothom que en tingui ganes, pugui venir. Es tracta d'un cim assequible i de poca anomenada. Volem ser originals i evitar les romerías!
Per a fer aquesta sortida, el factor meteorològic és vital i, segurament, la replantejarem si sabem, a priori, que farà un mal cap de semana.

Cal que entre tots plegats fem una mica de reflexió personal durant la preparació d’aquesta sortida. Fer un tresmil no és moco de pavo, cal estar un xic en forma i tenir molt present que en la jonada pot comprendre 9h de caminar salvant desnivells positius de 1.300m i això comporta temps i esforç. Ens ho passarem teta i potser fem cim, però suarem per aconseguir-ho. Quan major és l’esforç més intensa és la satisfacció al cim!
Amb en Sigu havíem pensat dues propostes, però la que ve a continuació ens ha semblat la més adecuada:

Pico de Alba 3.107m (asens sense parades 3h45)
COTXE fins a Pla de Besurta (1.920m)
NIT Al pla de la Besurta o pujar a dormir a l’Ermita Virgen de las Nieves (2.140m). Caldria extremar la prudència i no cridar l’atenció a 45min, ens podrien avisar els del Refu guardat.
ATAC Serien 3h des de l’ermita per un sender molt marcat. És un cim familiar i concorregut.
BAIXADA EL MATEIX DIA DE L’ATAC FINS A BCN


LOGÍSTICA I HORARIS ORIENTATIUS

Dissabte 15:
-          Sortida de Barcelona cap a les 9 del matí. Són 4h30 de cotxe en els dos casos.
-          Dinem prop de la zona d’on aparquem el cotxe, en ambientillo de muntanya.
-          Tarda, si s’escau fem l’aproximació de 45’ o 1h30’
-          Nit pàrquing o ermita, depèn de quants siguem

Diumenge 16:
-          5h30 sona el despertador del CAT
-          6h30 després d’esmorzar el CAT es posa en marxa
-          Fem cim a una hora prudent. Entre les 10 i les 11.
-          Baixada, l’intenció és dinar on s’ha dormit o més avall. 14h
-          16h ens acomiadem
-          Arribada 20-21h

MOTXILLA: 35-45L
-          Sac de dormir i aïllant
-          Bótes altes i mitjons alts i gruixuts.
-          Pals, si en tenim.
-          Polar i impermeable
-          Llanterna i cantimplora > 1L
-          Per caminar samarreta i pantalons còmodes (recomanables llargs)
-          Carmanyoles i coberts. Fogonets i càrregues necessaris (1 per cada 4-5 pax)
-          Mininecesser (cacao, crema..)
-          EL MENJAR QUE ENS REPARTIREM
Tot el que vulgueu afegir són coses prescindibles que lamentareu de carregar l’endemà.

Sembla que tot estigui dat i beneït, estem oberts a alguns canvis. Però aquesta és la fórmula que hem anat perfeccionant a mesura que hem fet muntanya i estem molt acostumats a seguir aquestes pautes.
Tenim moltes ganes que arribi el cap de setmana i faci bon temps!
Quan sapiguem quants serem explicarem el tema menjar!
Aneu entrenant i confirmeu assistència, si us plau.

Ós gros (Sigu)
Llop cuaspessa (Roger)


dilluns, 21 de maig de 2012

Montseny tapat, pluja aviat!


El dia no acompanya, però el gabinet de crisi del CAT reunit a Lesseps decideix anar a esmorzar al Montseny per aprofitar el dia. El Xavi Rastes i la Laia els deixem dormint, creiem que és una p*tada fer-los venir per fer un café.
Així dons, ens reunim al bucòlic poble del Montseny la delegació Barna + Gavà (Granoteta, Gata, Ós i Perdiu) amb la delegació Maresme (Caribú). Desprès dels petons, abraçades i magreos pugem amb un sol cotxe cap a Coll Formic, abans d’arribar ens avancen (como locos!) un grup de Porches que havien decidit que la millor manera de passar aquell diumenge era sortir “a fer un passeig” per les carreteretes del Montseny.


Un cop al Coll Formic, no es veu rastre ni dels 600 marxadors temuts, ni dels 20 domingueros abraçafaroles del Tommy. Són aprox. les 10.00h, no plou, comencem a caminar direcció Matagalls!
Pel camí surt el Sol, però poc després comença a ploure, pedregar i tronar. Fem el cim (1.696m), foto i avall! Mentre baixem el llamps cauen més a prop i decidim, “per així anar més tranquils”,  apagar els mòbils i no fer d’antena amb potes. Arribem al Coll Formic 2h30’ després d’haver començat a caminar. Ens posem roba seca i montem el campament base al bar. Patates, Coca-coles®, canyes, anacardos, all-i-oli, clares, macarrons, cacaolats i entrapans ens acompanyen durant tota la tarda.


Deixem al Caribú al poble de Montseny que compri vi. De camí cap a Barcelona, ens enganxa una forta pedregada a l’alçada de Granollers. Casualment acabem passant pel mig de Granollers i recollim a la Llúdriga.



Perdiu Blanca



Feel the CAT!



dilluns, 14 de maig de 2012

Via ferrada del Gorro Frigi

Vam sortir de Barcelona 2 cotxes i una moto, el dia que el Barça jugava contra el Madrid al Camp Nou. Per fer passar els nervis previs al partit vam anar a buscar la calma i espiritualitat del Monestir de Montserrat. I de pas, pujar al Gorro Frígi per la "via ferrada".


Ens vam trobat tots a l'aparcament a les 9:30. La alineació va ser: amb el cotxe de Sant Antoni: Patito Leni, More, Salamandra Rastescreuades i Caribú de la Tundra! Amb el Cotxe de Lesseps: JoanTra, Pitroig del Freser i Mastí dels Pirineus. I amb la moto de Gràcia, el Bernat i el Toixó de Potes Roses.



Tots nou vam començar la dura aproximació per les escales dels pobres. A mig camí, després de superar més de 800 graons alguns components del grup començaven a presentar signes de fatiga, i ens vam veure obligats a fer una parada tècnica per fer un glop d'aigua i recuperar l'alè. Vam seguir camí de la estació superior del funicular de Sant Joan, al Plà de les Taràntules. Un cop allà, vam enfilar el camí cap al peu del Gorro Frígi. En total una horeta d'aproximació, que va passar ràpidament gràcies a la promesa del Bernat i del Toixó d'un esmorzar sorpresa!


Trobar el camí de l'inici de la Via Ferrada no va ser fàcil. Però al final vam acabar veient que era una forta pujada per una petita canal de sorra i arbres caiguts. Davant d'aquest gran repte que se'ns presentava vam decidir esmorzar... i l'esmorzar sorpresa eren uns donuts receta original! :)



Al final vam arribar a l'inici de la via, i ens vam equipar adequadament per començar a gaudir-la! Quatre explicacions tècniques i una repartició equilibrada dels "bons coneixedors de les vies respecte als que no ho eren" va ser l'únic que ens va caldre! Un darrera de l'altre vam anar pujant sense gaires dificultats i vam arribar tots al cim!! Les vistes que se'ns presentaven eren espectaculars, gràcies al dia HD que feia! Es veia des del mar fins a les primeres muntanyes nevades dels Pirineus. Allà a la creu vam fer les fotos de rigor i les abraçades de joia per haver aconseguit l'objectiu.





Ja de baixada vam anar a fer una mica d'escalada esportiva allà mateix, a la banda oest dels gorros. Cap a les 4 de la tarda vam decidir baixar, ja que ens havíem de preparar per anar a veure el partir. Un cop a baix vam aprofitar per veure el Monestir per dins i per demanar un bon resultat a la Moreneta, mentre escoltàvem el Virolai. De camí cap al cotxe vam comprar quatre matons, temps que li va servir al Joan per adonar-se que no tenia les claus del cotxe, i per recordar que segurament li havien caigut a dalt de tot, mentre treia la càmera per fer unes fotos a les vistes. Mentre anàvem fent plans per veure com podíem baixar a Barcelona a temps pel partir (alguns havien d'anar al Camp Nou!) la More va tenir la brillant idea d'anar a preguntar al punt d'informació. Tot i que ningú estava gaire convençut ella hi va anar corrents i en 5 minuts ens va trucar per demanar-nos la descripció del clauer. Pregunta trampa! Ja que no portava clauer. :) Un cop li va explicar que no portava clauer vam sentir els crits de la More pel telèfon: "les teniiim, les teniiiim!!".


Un cop solucionat, i encara al·lucinats per la sort que havíem tingut,vam anar cap als cotxes, petons i abraçades de comiat, i tornada cap a casa.




Mastí i Pitroig

dimarts, 20 de març de 2012

Olla d'Ull de Ter

Sortim (puntuals!!) de Barcelona a les 7:09 del diumenge 18 de març cap al llunyà i fred nord. Finalment sóm: Granoteta del nas roig, Toixó de les potes roses, Maria Sánchez i Perdiu Blanca.
La escassetat de neu a Vallter 2000 fa que pràcticament no hi hagi skiadors, això ens permet aparcar sense cap problema. El Toixó s’ha deixat al cau de Barcelona els guants per les potes roses! El Toixó se’n va de compres!

A les 09:50 comencem a caminar, abans d’arribar a la Portella de Mantet, la Granoteta ens diu adéu per problemes a la orelleta. Mentre els altres tres anem guanyant alçada, avancem a un grup d’excursionistes sord-muds, ni ens saluden... Al cap d’una estona carenejant arribem al pic de la Dona (2.704 m), tot seguit passem pel coll de la Geganta i avanç de fer el cim sense nom, ens refugiem del vent i fem un mos.

Els últims 100 metres d’ascensió al Bastiments els fem amb raquetes, al cap de pocs minuts assolim el sostre de la ruta! Des de la cota 2.883 m es veuen unes vistes espectaculars! La Cerdanya, Cadí, Canigó, Montseny i Montserrat! Però se atormenta una vecina, així que fem la foto-cim i comencem a baixar direcció coll de la Marrana (o coxina). La forta pendent de baixada ens facilita la cosa per fer uns trineus! Iujuu! El que resta de baixada la fem amb raquetes. Quan arribem al pàrquing ens retrobem amb la Granoteta.

Al arribar a Setcases la Perdiu se n’adona que un guant el té penjant del maleter i l’altre deu estar per la carretera, així que tornem a pujar cap a Vallter, però no tenim sort, ni rastre del guant. Tantes anades i vingudes ens permet fer amistat amb unes vaques.

Quan tornem a ser a Setcases fem el cafetó de rigor amb el Mastí dels Pirineus i el seu grup de pros.

Gran excursió!!




Feel the CAT!

divendres, 2 de desembre de 2011

EspeleoCAT


L’inici del CAT en les profunditats de la Terra va ser brutal!

Els espeleòlegs vam ser: Maria Sánchez, Salamandra RastesCreuades, Albert Cabré, Cercavores Grimpador i Perdiu Blanca.
La cova que vam triar per iniciar-nos era La Fou de Bor a la Cerdanya, és una cova principalment amb recorregut horitzontal, per tan el tema cordes, ràpels i mandàngues varies no les vam haver de posar en pràctica.

Albert Cabré, espeleòleg mundialment reconegut, ens va guiar pels racons més amagats de la cova amenitzant-nos la sortida amb explicacions de com i perquè aquelles meravelles geològiques es podien haver format.

Un cop a la boca de la cova i veure una placa in memoriam a dos espeleobucejadors que van morir en aquella cova als anys 60 ens disposem a recorre els centenars de metres de galeries de cabo a rabo.

El primer gran repte és un sifó ple d’algun pam d’aigua. Per sort, a la sala d’abans del sifó hi ha galledes. Ens calen 97 galledassos i una bona cadena per treure la suficient aigua per tal de mullar-nos el mínim possible. Una vegada passat el sifó se’ns obren un seguit de galeries, per molta gent desconegudes, plenes de cristalls calcaris.

Grimpades, passos estretíssims, estalagmites -tites, tolls i llacs d’aigua, fangars, algun ratpenat i un coleòpter cavernícola, van ser les sorpreses que ens vam trobar al llarg del recorregut.

Després d’estar 5 hores sense veure la llum del dia i tots plens de fang vam sortir a l’exterior.

Feel the CAT!





dilluns, 14 de novembre de 2011

LA DESCOBERTA DELS NOUS BARRANCS

L'última proesa del CAT va ser fer per primer cop dos barrancs totalment desconeguts.


Tot va començar el cap de setmana 29-30 d'Octubre. Augurava un bon pont ja que el CAT tenia reptes, però finalment una rajada general va acabar amb la idea incial d'empalmar els 4 dies de pont.

Tot i això, un grup de 3 irreductibles i capquadrats van decidir seguir amb el plan inicial: KAYAK+BARRANCS!!!


Dissabte al matí els maresmencs Llop Cuaespessa i el Cercavores Grimpador van recollir al Cargol barceloní i van enfilar directes cap al poble de Ponts, base central de la internacionalment coneguda kayakista i fondista (en esquí) Laia Aubert. La Laia ja havia deixat instruccions per a que els 3 intrèpids es llancessin de cap a la bassa del club Mig-Segre i practiquessin els SKIMO's pertinents. L'experiència va ser fantàstica, tornar a notar com perds l'orientació m'entre cap per avall intentes no ofegar-te, val la pena...i l'encostipat posterior també, i més si vas de Cargol novatillo i els altres dos no fan més que putejar-te i fer-te volcar per apendre, oi?


Cap al migdia, van aparèixer per la contrada les irreductibles Granoteta del nas Roig i el Toixò de potes rosses, elles tenien clar el seu objectiu: RELAX+BARRANCs.

Dit i fet, després de retrobar-nos amb la Laia a casa seva i fer la compra, un bon dinar amb base de bolets, licor de Hachís (o algu semblant) i una partida de los Colonos per passar una tarda fantàstica!!! Interrumpuda per l'aparició esperadíssima i fantàstica del Talp Trencarroques i la Gata Anzel.

I per acabar d'arrodonir com de fantàstica va ser la tarda, una visita del Perxeron de les Muntanyes amb la seva Euga Lola, Barça+birres+Sopar+Castanyada de Ponts+veure com la Laia li fot d'òsties a tot Déu per saludar+una birrilla+dormir (els Gibert més cómodes que la resta!).


L'endemà ens llevem ben d'hora (per ser el CAT és clar!!!), i cap a les 9 sortíem de casa la Laia i ens despediem d'ella que no ens podia acompanyar, i enfilem tot directe cap al primer barranc. El BARRANC DE L'AUBAGA NEGRA, situat gairebé just al coll de Boixols, abans d'arribar al Boixols poble i no s'ha de confondre amb el barranc germà gran, anteriorment fet i més conegut el Barranc de Boixols. Vam deixar els cotxes a l'arribada del barranc i després del contorsionisme dels neoprens, vam empendre el repte de baixar el primer barranc no explorat del CAT, això si, amb la nova corda batejada com la MAMBA (les cordes sempre tenen nom de serp!). Finalment un barranc ràpid i sencill però que ens ho va permetre tot: desgrimpar fàcil+desgrimpar difícil+ràpel+salt+caminar+nedar+ràpel més llarg+pose de sirenita, un luxe de barranc, ideal per a iniciar-nos i totalment recomanable.



Després d'això no en vam tenir prou, i seguint amb el planning proposat vam decidir no perdre el temps i anar a fer el Barranc DE PERLES o DE SANT PONÇ, això si, la Gata Anzel i el Cercavores es van passejar per Coll de Nargó amb neopré per buscar aliment i energia per aguantar el segon.


Vam arribar a PERLES on estava ple de buenorros escalant i el Toixò no va aguantar la temptació de fer nous amics...els altres, ben decidits......bé de fet no massa, el primer ràpel requeria tota la llargada de la MAMBA i s'havia de fer en simple per recuperar corda, aquí el Cercavores va poder demostrar les seves habilitats amb la corda, i malgrat no tenir tant d'estil com la millor època de la Perdiu Blanca, ho va fer prou bé. El Barranc de PERLES va resultar molt acollidor, era estret i divertit malgrat no tenia cap salt, però tenia un últim ràpel verdaderament agradable i digne de sortir com a exemple ideal de ràpel cómode. A més, durant el descens els mascles es van atrevir a anar muntant un rera l'altre els ràpels i vam batre un rècord espectacular de baixada ràpida (que sapigueu que la MAMBA té la capacitat de desdoblar-se en una corda de 20m i una de 30m, fantàstica!!!). La tornada al cotxe va ser un xic més dura però vam arribar a dalt orgullosos de la nostra proesa.


I amb aquest orgull vam enfilar cap als nostres pobles, parant això si a tornar els neoprens a Ponts i fer un bon entrepà.


En resum: Dos barrancs fantàstics, ideals per iniciar-se, sencills i divertits alhora.


I dimarts, molt resumidament, vam anar a escalar!!! Voliem anar a Montserrat, però la pluja va espatllar el plan inicial. Finalment el microclima tropical del Maresme va acollir de molt bon grat la nostra intenció: El Mastí dels Pirineus, amb la seva nova corda, la BOA, dues amigues seves (d'aquestes rotllo Niflors), la Granoteta, el Talp i el Cercavores, vam acabar passant el dimarts a Cèllecs, envoltats de bosc mediterrani i d'un fantàstic granit del Maresme que requereix una escalada de pura adherència!!! Com va dir el Mastí, un bateig perfecte per la BOA!!!


Moltes gràcies a tots: Granoteta del Nas Roig, Toixó de potes Rosses, Gata Anzel, Cargol, Talp Trencaroques, Llop Cuaespessa, Mastí dels Pirineus, Cercavores Grimpador i sobretot, sobretot, gràcies Laia, sense tu no hagués estat possible!!!


Fins la propera.

FEEL THE CAT