Crònica de la Múnia.......o NO

Era el divendres 4 de Desembre quan 3 joves expedicionaris maresmencs van arribar al poble de Chisagües després de llogar les raquetes de neu. Aquella setmana havia nevat molt però encara no havía arribat el veritable fred.
Després de deixar el cotxe ben aparcat i fer les motxilles amb alló imprescindible per dormir, menjar i pujar el cim de la Munia, deixant sota el cotxe allò que no podien portar dels companys que arribarien més tard, van començar a caminar per la pista ja en plena nit però amb una lluna molt lluminosa, cap a la borda que es troba a mig camí de Pietramula. Arribàren allí després 1:30hores de camí , soparen i a dormir.
Cap allí les 00:00h passades arriben dos expedicionaris més, el Caribú de la Tundra i el Pinsà de l'Ibon. Els 3 maresmencs tot i tenir fred ni s'inmuten de l'arribada de tals criatures.
Cap a les 3:30h arriben els últims dos expedicionaris, el Perxeron de les Muntanyes i la Perdiu Blanca, arriben exaltats i aconsegueixen despertar a la resta, la qual cosa aprofitaren per celebrar l'aniversari del Pinsà (el qual per sort s'havia portat ell mateix el pastís), i li entreguem el regal que li havíem preparat......una xurri lleugereta de roba que havia marxat pel fred....així que com havia marxat decidim seguir dormint una llarga horeta més.

- 5:00h sona el despertador, ens llevem tots. En Perx i la Perdiu estan una mica KO, han dormit 1h però tots estem convençuts de tirar endavant.
- 6:00h arribem al fons de Pietramula, hi ha força neu, en moment tova i en moments dura, aquí perdem tota traça possible.
- 7:00h despres de pujar un troç seguint amb intuició el camí per on havíem baixat la setmana santa passada després de l'intent del Robiñera arribem a la primera esplanada amb algun que altre entrebanc o relliscada (de que perdem al Caribú a causa d'una fatal relliscada, cal dir que les passes del Petit Saltamartí no són de gran ajuda per a la resta). Aquí arriba el gran dilema: pugem per on es puja a l'estiu, que dona més volta, no hi ha traça i hi ha força pendent de costat(amb la incomoditat i perill que comporta caminar de tort) o pugem per la canal (per on havíem baixat del Robiñera i camí marcat a la temporada d'hivern). Finalment el guia decideix tirar per la canal, però uns metres més endavant ens enduem la decepció de que la canal no està del tot glaçada ni tapada, hi hauria el risc d'enfonsar-nos o ficar el peu en algun forat del que ja tenim no molt bones experiències.
- 8:00h El guia reb una dura crítica, del que s'extreu que al guia mai se l'ha de criticar, doncs la llum no era bona i la decisió de la canal era bona a l'inici, a més, ningú ho tenia prou clar com per posar-se a guiar (ni el propi guia). La neu és força tova i no es cómode obrir traça a més del perill que comporta, per tant descartem la opció de fer el cim, s'ha fet tard. Potser anem fins als llacs? Hi hem anat un munt de vegades i les vegades que hi anirem.......Alguna alternativa??? baixem fins a Pietramula i en parlem.

Arribem a Pietramula, hi ha dues clares opcions: seguir la pista o anar a escalar.

Davant d'aquest dilema optem per al recurs fàcil: començar una guerra de neu. (indescriptible, simplement va durar 1:30h....no direm res més).

11:00 arribem de nou a la borda..................però aquí comencem a descobrir el potencial caòtic que rodeja al Pinsà de l'Ibon.........ha perdut el piolet llogat a últim moment.....
Sort que és decidit i abans que ningú s'adonés, torna a pujar ell solet a buscar el Piolet ( una mica més i arriba més lluny d'on havíem arribat. Mentrestant es presencia un pique entre el Perxeron i el Petit saltamartí en un duel d'escalada per la façana de la borda.

12:30h arriba el Pinsà amb el piolet i baixem tots a dinar als cotxes.

14:00h dinem amb algun que altre cotxe pesoto.
15:00h pastís a la gasolinera de Parzan (el Pinsà el va a buscar al cotxe, doncs se l'havia deixat allí), despedim al fotògraf Caribú (el disaster Pinsà després de despedir-se va a buscar el móvil que s'ha deixat a la gasolinera).

16:00h comença l'escalada session després de passar per la borda i recollir a en Raven i a Lalola.

Tarda: escalar-sopar-migbarça-dormir

Diumenge
marxa el Llop Cuaespessa i el Pinsà a primera hora. La resta al tenir masses opcions a fer acabem per la opció fàcil: guerra de neu i ninota buenorra de neu.
Dinem
Rocódrom tancat, per tant partit de futbol sota la pluja.

I fins aquí la crónica de la puríssima, al más puro estilo CAT.
La Múnia ens seguirà esperant!!!!!

Feel the CAT

PD: algú haria d'afegir les fotos.....

el Cat corona... el Tomàs!

Avís important:

la crònica de la sortida que s'explica a continuació pot semblar errònia, però no ho és; es tracta d'una expedició en tot regla! ;)

El passat dia 2 de desembre, aprofitant que el CATR(adical) va marxar a Pineta aquest pont de la Constitució en el seu primer intent de la Múnia (volem que pengeu ja les fotos de tios pros!), algunes CATwoman vam decidir fer una expedició paral·lela, potser menys arriscada però amb molta aventura!

Només ens van caler algunes motos, casc, i l'estómac ben buit per menjar-nos un plat combinat d'aquests amb poc oli... i unes delicioses braves del Tomàs (Iborra pel cas, però es lo mismo, allà a Sarrià!) A l'hora de la foto ja ens les haviem zampat totes! La coordi ho pot corroborar!

I, per no oblidar cap detall del nostre estil muntanyero, també n'hi van haver algunes que es van perdre... parlarem seriosament amb Alpina perquè faci un nou mapa dels carrers de Barcelona!

Perdiu, per quan la crònica de la Múnia!?

Llúdriga de pèl daurat

Serra de l'Albera

Aquesta crònica és una de les més complicades que he escrit mai, aquests dies a l’Albera ens n’han passat de tots colors,

Els aventurers sóm: Salamandra RastesCreuades, Gata en Zel, Granoteta del Nas Roig, Patito Leni, Marmota Espalda Plateá, Llúdriga de Pèl Daurat, Carme i Perdiu Blanca.

L’aventura comença divendres a la nit quan arribem al Refugi-

Castell de La Jonquera, abans havíem deixat a Portbou un dels cotxes i mentrestant havíem conegut a la policia municipal (la doble de la Laia Aubert) que portava un carregament requisat de marihuana i també havíem intimat amb la Guàrdia Civil en un parell de controls “rutinaris” de carretera. És molt tard i demà ens espera un dia duro duro.

Ens llevem a les 7, el Sol comença a sortir, ho recollim tot, ens repartim els quilos i quilos de menjar que portem, deixem la clau del Refu a la poli i comencem a caminar tot seguint el GR-11. Hi ha molta boira i no es veu ni un pijo, al cap d’una hora de caminar arribem a l’ermita de Santa Llúcia, mengem alguna cosa per recuperar forces i continuem.

Arribats a un punt, deixem de pujar i agafem una pista, ens trobem amb un ramat de vaques autòctones de l’Albera, continuem per la pista quan de sobte la Carme veu una cosa molt estranya enmig del bosc, ens hi apropem hi descobrim un avió que es va estavellar al 1986 quan estava apagant un incendi, ens fem unes fotos i amb la calma continuem el camí (encara ens queden moltes hores i comencem a assumir que haurem de caminar de nit). Passegem pel mig del bosc de tardor i arribem a una ermita – masia – castell que es diu Requesens, fem una paradeta, ens trobem amb més vaques i continuem el GR-11, arribats a Mirapols (una masia en runes), el camí es fa més estret i costerut. Al final de la pujada arribem al Coll de la dona morta, allà dinem i descansem. Hem de prendre una decisió, o seguir el GR-11 fins al refu lliure de Banyuls (que fa una volta del mil) o arribar a la carena fronterera i seguir-la fins al refu (que era el pla inicial, però no sabem com estarà el camí). Decidim anar per la carena, sortim del coll 2 hores abans que es pongui el Sol.

Quant arribem a la carena, el vent és molt fort, hi ha molta boira i el Sol ja s’ha pos. Seguim la carena fins al Puig de Pradets (1.157 m), arribats a aquest punt trobem unes roques al mig de la carena, la cosa es complica, fem reunió d’avaluació de la situació, la muntanya sempre té les de vèncer, decidim baixar i desfer camí, no podrem arribar a dormir al refu de Banyuls i ja ens podem anar oblidant del bany a Portbou...ens proposem arribar a un refu lliure que hi ha abans de Requesens. El cansament, la tensió i la foscor fan que seguir el camí sigui molt complicat, perdem molt de temps, però de mica en mica anem baixant. De baixada ens ataquen un exercit de salamandres i en Xavi les saluda.

Cap a les 11 de la nit visualitzem el refu, està envoltat d’espelmes i se senten veus, no sabem que ens trobarem, podria ser que estiguin fent un ritus satànic o podria ser que hagin condicionat el refu com a nidito de amor. Re d’això, ens trobem als tocats per la tramuntana, 6 personatges que havien anat a passar el cap de setmana allà, portaven molt de menjar, molt d’alcohol i molta ganja. Ens vam fer un fideus xinos i uns frankfurts amb el fogonet, estàvem petaos, ens vam encabir al refu com vam poder (uns al terra i uns altres aixafats entre els tocats) i a fer nones.

Ens llevem sobre les 8 de la matina, després d’una nit on vam poder gaudir d’un espectacular concert de roncs ofert pels tocats per la tramuntana. Esmorzem, recollim, ens despedim del Rubio,

el Krusty i el Xino i agafem una pista que ens condueix fins al poble de Cantallops, passant per un dolmen datat al IV mil·leni a.C.

Un cop a Cantallops, hem d’aconseguir que algú porti als conductors fins La Jonquera per poder pillar els cotxes, preguntem a tot el poble, fins i tot a en Genís, però no hi ha manera, finalment trobem a un caçador d’El Pertús que ens porta. Mentrestant els altres 6 CATetus van cap a la sortida del poble, la Carme fa dit i ensenya una mica de cuixa, la tàctica funciona, un bomber, fora de servei pilla a les noies i les deixa a Figueres, el Gràcia i el Xavi també aconsegueixen arribar a Figueres. Després d’un senyor bany a Portbou, l’Edu i la Perdiu anem a recollir la resta a

Figueres. Un cop a Figueres l’Edu aconsegueix el mòbil de la Laura amb mètodes una mica bruscos i marxem.

Dinem en una àrea de servei i sobre les 6 tothom ja està a casa.

Feel the CAT!

Perdiu Blanca

Proposta LA MUNIA

Eis CATetus!!!

Per als 4 dies de festa 5-6-7-8 de Desembre cada any es puja a Pineta a fer quelcom de muntanyeta i aquest any no volem que sigui diferent.
Uns quants hem parlat de pujar-hi amb un objectiu ambiciós i difícil que és fer el cim de la Munia(3133m)(que no són els llacs). En principi aquest projecte només ens ocuparà una part dels 4 dies, si els temps acompanya o bé dissabte o bé diumenge, la resta restem oberts a diferents activitats com Esquiar a Piau-Engaly, raquetada Barrossa, roco de Bielsa, etc.


Dates completes: 4-5-6-7-8 de Desembre.
Cim : La Munia(3133m) 4-5 o 6 Desembre.
On: La Borda
Dificultat: Molt alta(de 1 a 10, un 8-9)
Experiència mínima necessària: Amb grampons i piolet, raquetes de neu i grimpades de grau III.
Material a càrreg individual: Material bàsic de muntanya a l'hivern, casc, grampons i piolet (Les raquetes les lloguem conjuntament a la gasolinera de Parzan).
Altres activitats: Raquetes de neu, bicicleta, Esquí alpí i escalada.
Organització per la Munia: Llop Cuaespessa i Petit saltamartí (saltamontes1987@hotmail.com).



Els interessats en la Munia envieu un mail per parlar-ne. Els que volen pujar durant el pont que deixin el seu comentari aquí i el Petit saltamartí ja s'encarregarà de coordinar-ho un xic(el tema menjar i cotxes, NO activitats).

Ens veiem aviat, ni que sigui per Pineta!!!


Feel the CAT!!!!


Llop cuaespessa i Petit saltamartí

PD: El Petit saltamartí es disculpa per no poder anar a la propera sortida de la serra de l'Albera(colònies esplai).


Per anar fent boca:

EL PAS DEL GAT(Per les marques que semblen esgarrapades. Grau III)

Massís del Canigó

El divendres 3 d'octubre la Granoteta de Nas Roig, el Toixó de Potes Roses, el Mufló dels Pirineus, el Petit Saltamartí, el Llop Cua Espesa, l'Isard Negre i la Perdiu Blanca, vam emprendre un viatge cap a la CATalunya Nord. La Mimi, molt amablement ens va obrir les portes de la casa de Vernet dels Banys, situada als peus del Canigó.

L'endemà ens llevem cap a les 7.30 h, el nostre objectiu: el cim del Canigó! Dos anys enrere el CAT ja va coronar el cim, però encara sentíem la crida de la muntanya sagrada.

Amb cotxe seguim la pista que arriba fins al refugi de Marialles (1700 m), arribats aquest punt, deixem el cotxe. Tot seguit, agafem el camí que ens ha de conduir fins el desitjat cim, deixem enrere un camí que porta fins el Pla de Guillem i el cim dels 7 homes, molt sovint aquest camí fa que gent inexperta es perdi...

Travessem un bosc d'avet i de pi negre, arribem a una zona de prats on fem un mos, abans de la parada ens creuem amb uns pantalonets roses que no ens vam poder treure del cap durant tot el dia.

El bon dia que fa ens anima a continuar, passem per la cabana d'Aragó. Portem un bon ritme, ens queda l'últim desnivell abans d'arribar a la xemeneia que dona accés al cim. Aquest tram és el més exigent, ja que hi ha un fort desnivell i el terreny és força pedregós. Passem per l'impressionant Bretxa Durier i arribem a l'inici de la xemeneia. Ens hem d'esperar una estoneta perquè allò semblen les Rambles! fins hi tot ens creuem amb un grup que baixa amb quatre gossos (pobresitoss!).Finalment arribem al cim (2784 m)!

Hi ha molta gent, la majoria ha pujat des del refugi de Cortalets. Hi ha molt bona vista, es pot veure el Costabona, el Carlit, el Puig Perich i inclús el mar!

Ens fem la foto de rigor amb l'estelada, piquem quatre coses i comencem a baixar, la baixada la fem relaxats, xerrant i cantant. Arribem als cotxes cap a les quatre de la tarda, fem uns estiraments i després mengem una mica de pa amb embotit.

El primer que fem quan arribem a Vernet són unes dutxes i ens preparem un té o una lleteta calenta. Avui juga el Barça, ens han

arribat veus que a Vilafranca hi ha un bar on el posen, gràcies a l'excel·lent francès del Carles ho preguntem i resulta que no el fan, donem una volta pel poble i anem cap a Prades, tornem ha preguntar en un bar i tampoc el fan, ens prenem una cerveseta en una terrassa. El Carles demà ha d'estar a Barcelona, té intenció de marxar avui, vol agafar un bus que surt de Perpinyà. Uns van cap a Vernet ha fer el sopar i uns altres acompanyen al Carles a Perpinyà.

Definitivament, Perpinyà és una ciutat de dementors! Només es pot treure el billet a través d'internet i no hi ha cap forma de vitajar fins a BCN. Demà ho intentarem solucionar, el Carles s'haurà de quedar una nit més amb nosaltres. Quan intentem sortir de Perpinyà, ens equivoquem de sortida i acabem al barri gitano, passem el més ràpid possible intentant no aixafar cap gitano, finalment aconseguim sortir vius de Perpinyà!

Mentrestant a Vernet fan cocinitas i preparen un cous-cous amb verduretes i pollastre, mentre esperen que arribem, aprofiten per fer una migdiadeta. Tenim molta gana i estem cansats, de seguida ens posem ha dormir.

Sóm a diumenge 5 d'octubre i avui anirem ha fer el descens de les Gorges del Llech! La Mimi no es troba gaire bé i s'ofereix per portar al Carles fins a BCN. Ens fem uns bikinis per esmorzar, recollim la casa i marxem.

Des de Villerach surt una pista que arriba a l'aparcament on es deixa el cotxe per fer el descens del Llech. Bona notícia, no trobem cap cotxe a l'aparcament. Ens preparem tot l'equip, seguim pista amunt uns 10 minuts fins a un revolt d'on surt un corriol que baixa fort fins a l'inici del barranc. Un cop allà ens acabem de preparar i a les 10:30 h comencem, és un barranc per passar-s'ho bé, hi ha molts salts, molts tobogans, algun passamà i pocs ràpels, de fet només cal fer-ne un. Passem per la llançadora (tobogan + salt), pel temut rompetibias i pel rompecodos.

Sortim del barranc amb ganes de més, però "es lu k ia". Hem estat unes tres hores dintre de l'aigua i ens ha agafat una mica de fred, això té remei, ens queden 20 minuts de forta pujada.

Per dinar busquem algun lloc a Prades, acabem dinant al McDonalds :( Després de passar comptes amb la gasolina, peatges i menjar, toquem el dos, per tornar a la Babylonia.

Per l'autopista coneixem un parell de noies belgues, però no ens acaben fent gaire cas. Deixem els capgrossos a les seves masies i cases respectives i se fini.

Feel the CAT!

Perdiu Blanca